Des de Zafra

¿Por qué?

pq
Per Joan Rosell, 2n ESO
Concurs literari: Premi poesia castellà, categoria D

¿Por qué existimos?
¿Por qué morimos?
¿Por qué, por qué
es la frase que más repetimos?

Muchos filósofos hay,
preguntándose sin parar
cuestiones que solo aprietan el espray
de la triste infelicidad.

C*****

cance
Per Giulia Nevini, 4t ESO
Concurs literari: Premi prosa català, categoria E

Vaig veure'l per primera vegada el dia 9 de gener. Tenia la visita mèdica anual. Vaig entrar al despatx una mica nerviós, però després de parlar una estona amb el metge i de diverses proves em vaig calmar. Allà fou quan el vaig conèixer. El metge em va dir que es deia C***** i els meus pares em van prohibir dir el seu nom a ningú. No era molt amigable, de fet no li queia bé i tant se'm valia, ja que a mi ell tampoc em semblava simpàtic. El metge em va explicar que, a partir d'aquell dia, ell estaria amb mi per un temps indeterminat. Després d'allò vaig haver d'anar més sovint a l'hospital i tot va anar a pitjor. Sentia els meus pares plorar a la nit, quan el dolor no em deixava dormir. Era de vegades insuportable, el dolor, i cada dia em sentia més feble. El meu nou amic continuava amb mi, cada matí, tarda, vespre i, per descomptat, a les nits. Ell em va ensenyar noves paraules que em serien útils per insultar el dolor. Abans jo jugava a futbol, ja no podia, les cames eren com gelatina, estava tot el dia al llit, amb agulles a les venes. Sovint em visitaven els tiets i avis, em llegien un conte o em parlaven del temps i de com cada dia feia menys fred. Jo no ho notava, no hauria pogut. La porta de casa era prohibida, un lloc llunyà. Un dia mon pare va decidir tallar-me el cabell. Molt. I ja no va créixer.

-Perquè C***** encara té cabell i jo no?- li preguntava cada nit al meu gosset. Ell entrava furtivament a l'habitació, s'arraulia al meu costat i em feia companyia.

Nuestro último viaje juntos

dunag
Per Duna Galup, 4t ESO
Concurs literari: Premi poesia castellà, categoria E

Viajamos en días de color azul
y para mí nada era más precioso
que ver el mundo en tu mirada,
ver cómo cambiaba de color.

Nuestros pies no dejaban huella
y miles de árboles brillaban
sobre nuestros pasos intrépidos.

Veíamos la mañana despeinarse
ante aquella vida de colores;
caminábamos con el sueño a cuestas
y hacíamos un nido para siempre en el alma.

La montaña solitaria

mont solitaria
Per Maria Franzi del Buey, 1r ESO
Concurs literari: Premi poesia castellà, categoria D

Delante de una montaña
la soledad habitaba,
los bosques soñaban
que alguien les visitara.

Agua caía,
de las montañas nacía
las nubes lloraban,
porque nadie venía.

Las plantas no crecían
porque no les apetecía,
la soledad habitaba
en la solitaria montaña.

Abril 2018

 Institut Juan Manuel Zafra

Rogent 51 - 08026 Barcelona - Tel.: 934 350126 - 934 351 512 - Fax: 934 502 029 - email: iesm-jmzafra@xtec.cat
logo_consorci LOGO.ESCOLES.S.HORITZONTAL.1.COLOR